Esther Vivas (Sabadell, 1975) és activista i autora de diversos llibres i publicacions sobre moviments socials i consum responsable. Ha participat activament en el moviment antiglobalització i antiguerra de Barcelona, així com en les diferents edicions del Fòrum Social Mundial, el Fòrum Social Europeu i el Fòrum Social Català.

Actualment treballa en temes de sobirania alimentària i comerç just. És membre de la redacció de la revista Viento Sur i col.labora habitualment en mitjans de comunicació convencionals (Público) i alternatius (El Viejo Topo, The ecologist, Mientras tanto, Ecología Política, Diagonal, La Directa, Illacrua…). Forma part del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) a la Universitat Pompeu Fabra, col.labora amb l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) a la Universitat Autònoma de Barcelona i és membre de la Xarxa Consum Solidari.

Des de l’escuranda hem aprofitat que el passat octubre va ser convidada a les I Jornades d’Agrobiologia d’Ulldecona per parlar amb ella.

1. Has vingut a les Terres de l’Ebre a parlar sobre Crisi i Sobirania Alimentària. Podries explicar una mica estos conceptes?

La sobirania alimentària es planteja com una alternativa a la crisi alimentària actual. Avui malgrat que es produeixen més aliments que mai en la història… una de cada sis persones al món passen gana. Com s’explica? Perquè si no tens diners per pagar el preu d’aquests aliments no menges. L’agricultura i l’alimentació s’han privatitzat i mercantilitzat acabant amb models de producció agrícola tradicional tant als països del Sud com a casa nostra.

És en aquest context on es planteja la necessitat de recuperar la nostra sobirania alimentària: el dret a decidir d’on ve i com s’ha produït allò que mengem; a controlar les polítiques de producció agrícola; a poder menjar aliments cultivats localment.

2. Una de les pràctiques que defenses és l’agricultura ecològica. Podries explicar-nos en què consistix? ¿Què li diries a un pagès ampostí que mai s’ha plantejat de cultivar d’esta manera -o que sí ho ha fet i no ho ha vist molt clar per motius pràctics o econòmics- per animar-lo a esta postura?
Quan parlem de producció agrícola alternativa fem servir el concepte d’agroecologia, es tracta d’una aproximació social i ecològica, que implica apostar per una agricultura respectuosa amb al territori, amb la pagesia familiar i el medi ambient..

Per animar als productors, cal assenyalar que el model agrícola dominant ens ha conduït a una crisi alimentària i del món pagès sense precedents. Cal una alternativa que passa per una producció agroecològica i per una distribució de proximitat. I cal dir que aquests models cada cop tenen més demanda i bona acollida.

3. Una polèmica que ha aparegut a Amposta darrerament és la possible instal·lació d’un hipermercat Carrefour. Des de l’Ajuntament i el grup promotor es justifica esta implantació dient que aportarà llocs de treball i riquesa al poble en un context de crisi econòmica i atur; des d’altres sectors, però, es considera que això perjudicarà el petit comerç de la ciutat i els agricultors locals, ja de per si prou malmesos. Com a persona que ha estudiat este tipus de relacions i que pot aportar dades al respecte, quina seria la teua opinió? Són este tipus de projectes una bona alternativa a l’atur i la crisi?

Varis estudis demostren que el model de gran distribució té un impacte molt negatiu en tots els actors que participen en la cadena de producció agroalimentaria (pagesia, treballadors, consumidors, etc.) així com en el medi ambient i en el comerç local. Hem de tenir en compte que, segons varis informes, per cada lloc de treball que crea un supermercat se’n destrueixen un i mig, a la vegada que es tracta de treballs precaris amb jornades i horaris irregulars.

Pel que fa al comerç local, en els darrers trenta anys, en la mesura que aquest model s’imposava, el petit comerç tendia a desaparèixer. Si l’any 1998 existien a tot l’Estat 95 mil tendes, el 2004 tan sols en quedaven 25 mil, amb el que això implica de pèrdua d’economies locals i de formes de relacions socials i veïnals.

Arran la presentació d’Ascó com a candidat per allotjar un Cementiri Nuclear, hem parlat amb el president i fundador de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC), Juli Loras.

Natural de Tortosa, Juli és biòleg, professor i autor de diversos llibres, com “A la luz de la Ciencia: Biología y asuntos humanos”.

Què és un cementeri nuclear?

El govern i els pronuclears no en diuen cementeri nuclear sinó Magatzem Temporal Centralitzat. Es tracta d’una instal·lació que ha de recollir i guardar, diuen que durant seixanta anys, però és perquè ens volen fer creure que llavors ja hi hauran trobat una solució, tots els residus d’alta radioactivitat de totes les nuclears que hi ha a l’Estat. Estos residus seran altament perillosos durant milers o desenes o centenars de milers d’anys.

Què està passant amb això actualment?

Amb els residus està passant que ningú no en sap què fer i que les nuclears n’han produït, en produeixen i en produiran tot el temps que funcionen. Amb el cementeri volen tranquilitzar la gent fent-li creure que en estos anys hi trobaran una solució i, sobretot, volen contentar el sector nuclear,que ja acumula tants residus enles instal·lacions de les centrals que prompte ja no hi cabran. Es tracta de gestionar i pagar entre tots per un problema que no hem creat entre tots.

Quant al cementeri, després de diversos anys que no sabien com fer-s’ho, ja que ningú no el vol a casa seua,per fi han convocat el concurs perquè els ajuntaments que vulguen, mitjançant un ple,presenten la seua candidatura a acollir-lo. Aquí ens han mentit a tothom, ja que van dir que el cementeri s’nstal·lés respectant el consens territorial, ara resulta que s’hi poden presentar ajuntaments del territori, apesar que hi ha hagut un pronunciament clar i inequívoc de la majoria d’ajuntaments i consells comarcals i fins i tot del Parlament en contra d’esta instal·lació.

A banda d’això, hi ha la qüestió que és una imposició, ja que abans de decidir si es fa un cementeri centralitzat o es fan cementeris individuals o se segueixen guardant els, hi hauria hauria d’haver un calendari clar i a curt termini de tancament de les centrals nuclears. No té cap sentit, fora dels interessos del sector nuclear, decidir què fer amb uns residus que caldrà vigilar durant milers d’anys, si abans no deixem de produir-ne més

Com es pot evitar?

Donada la decisió del sector nuclear i del govern, l’única manera d’evitar-ho és pressionar perquè els ajuntaments no es presenten al concurs. Al nostre territori, això no seria sinó complir els acords de la majoria de la societat expressada pels ajuntaments, els consells i el Parlament.

Alternatives?

Els residus ja estan produïts des del primer dia que va funcionar la primera nuclear. Es tracta de buscar la solució menys dolenta (totes són dolentes) i això requereix un debat ampli i serè en tota la societat. Però el debat no pot ser serè si no es pren la decisió de tancar-les en un termini clar i no gaire llarg.

Actitud dels partits?

És difícil de parlar de l’actitud dels partits com una cosa homogènia. Hi ha partits, com ERC i ICV que s’hi oposenen bloc. N’hi ha d’altres en què hem de distingir entre els membres comuns (em refereixo no solament a militants i afiliats de base, sinó també a gent que té càrrecs per votació popular: regidors, alcaldes, consellers comarcals, diputats…) . Hi aha membres de partits clarament pronuclears que han votat amb tota convicció les mocions i la resolució del Parlament oposant-se al cementeri, gent que esperem que pressionarà per a evitar que cap municipi del territori hi presente la seua candidatura a acollir el cementeri.

Què és el que volen instal·lar?

Ni més ni menys que el cementeri nuclear que recollirà tots els residus d’alta activitat de totes les centrals nuclears de tot l’Estat.

Quines accions?

Tenim quatre mesos fins que es prenga formalment la decisió definitiva. El primer que farem (quant surta esta entrevista ja s’haurà fet, esperem que amb èxit) és una roda de premsa amb càrrecs electes dels municipis, consells comarcals i del Parlament que han aprovat o han votzat mocions rebutjant aquesta instal·lació, que són molts. Intentarem que aquests mateixos càrrecs electes es posen en marxa per a mobilitzar la població, ressionant, primer, els ajuntaments que tinguen la temptació de presentar-se al concurs obert per a instal·lar el cementeri i al Parlament, que el marça passat va aprovar una resolució, a instàncies de la CANC, rebutjant el cementeri nuclear perquè faça valdre la resolució i el govern de la Generalitat perque la complisca. Més endavant, intentarem que el territori manifeste contundentment el seu rebuig fent veure el govern que per aquí no passem.

Conseqüències…?

Doncs, les mateixes que una central nuclear, però multiplicada per set (hi ha set centrals en funcionament) i pels anys de funcionament de cadascuna d’elles.

Per què…?

Aquesta pregunta seria llarga de respondre amb detall, però en la ment de molta gent d’aquest territori, la resposta està clara; des de la construcció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja per a produir una electricitat que aquí ni somiem consumir en la vida, les Terres de l’Ebre s’han convertit en allò que alguns economistes dels anys setanta anomenaven una perifèria, una regió d’on s’extrauen els recursos i on s’ubica tot allò que en altres territoris seria àmpliament rebutjat, en benefici d’altres zones on es concentren les principals activitats econòmiques i la riquesa del país. Val a dir que la responsabilitat no és exclusivament dels poders econòmics i polítics foranis, sinó que aquests poders han comptat sempre amb l’ajuda, durant el franquisme, de les oligarquies del territori, principalment concentrades a Tortosa, i després per una classe política local que, tret d’excepcions molt honroses, està més atenta a les ordres de les cúpules dels partits respectius que al mandat de la gent del territori.

 A l’Estudi d’Impacte Ambiental, presentat per l’empresa al maig de 2008 s’identifiquen 85 impactes diferents sobre el medi ambient.

 Així doncs, la zona marítima on es pretén ubicar el magatzem submarí, que contindria 1,3 bilions de m3 de gas, està tocant l’Espai Xarxa Natura 2000 i formen part d’espais d’interès natural al costat del parc natural del Delta de l’Ebre, les illes Columbretes i de la reserva natural de la Punta de la Banya. Els possibles vessaments químics i residus industrials podrien afectar seriosament a la gran riquesa d’aus aquàtiques d’aquests espais. La part terrestre del projecte afectaria amb les emissions de  gasos (com CO2 i  SO2,) i altres que resultarien al llarg del procés de tractament del gas. A més l’extensió que ocuparia la planta terrestre (27 camps de futbol)  i el traçat del gaseoducte afectarien a moltes finques de cítrics.

 Segons afirma la Plataforma del Sénia, aquests impactes no estan suficientment estudiats i no es preveuen les mesures a prendre ni qui serà el responsable. Per últim, cal destacar que aquesta instal·lació, que costarà 1.300 milions d’euros, incompleix la Llei de Costes (art. 32,1) que diu que a la zona de domini públic no s’hi pot instal·lar res que puga anar en un altre lloc, com en aquest cas.

Segons estudis fets durant els darrers 50 anys el riu presenta els següents problemes: disminució del seu cabal un 50%; minva de l’aportació de sediments (un 95%); llevantades on la mar es menja costa i parteix la barra del Trabucador ; podriment , cada estiu, de l’ aigua de les badies per la contaminació i la manca d’aportacions d’aigua dolça; arribada de la falca salina cada cop més amunt del curs del riu i augment del tancament de la barra de la desembocadura. tots aquests problemes van augmentant a mesura que disminueix l’aigua del riu.

Durant aquest semestre sortirà el Pla de la Conca de l’Ebre on s’ha fixar aquests cabals. La PDE afirma que les informacions que manegen no són gaire favorables per la conservació del riu. I per aquest motiu anuncien mobilitzacions a les Terres de l’Ebre i la resta de Catalunya durant aquests sis mesos.

La “bona nova”, que es va vendre als mitjans de comunicació com una gran oportunitat per oferir llocs de treball i riquesa al territori en temps de crisi, no ho és tant si mos parem a analitzar-la. I no ho és perquè esta estratègia per portar llocs de treball a Amposta a la pràctica no només no és positiva, sinó que promou un model de treball, ciutat, oci i alimentació negatiu per al nostre poble.

¿Quin sentit té portar empreses com Carrefour, que oferixen faenes temporals, mal pagades i sovint precàries, mentre lo petit comerç d’Amposta s’està morint, precisament perquè és incapaç d’aguantar la competència de preus i horaris de les grans multinacionals? Per què no es fomenta lo comerç local, per poder generar riquesa i llocs de treball estables i dignes?

¿Quin model alimentari es promou, si en més de potenciar productes de la terra, de la pagesia i de les botigues del poble, impulsem l’aparició de grans empreses de menjar ràpid envasat, congelat i importat des de l’altra punta de món, de dubtosa qualitat i procedència? ¿Per què no promovem una alimentació ètica i saludable, basada en los productes del territori i que done diners a la gent d’Amposta, en lloc de donar-los a una multinacional nord-americana que d’ètica o saludable no en té res?

¿Quin model d’oci i quins valors per la a gent jove promou l’Ajuntament, establint una macrozona comercial com a lloc d’esbarjo? Per què no es potencien Casals Juvenils o una Programació Cultural atractiva per a la joventut, que no implique necessàriament consumir per passar-ho bé i que aporte un creixement personal alhora que diversió?

En temps de crisi l’Ajuntament s’hauria de dedicar a promoure un altre tipus de model, en més de promoure projectes faraònics que a la pràctica només portaran diners als quatre de sempre.

I si ells no ho fan, haurem de començar construir-ho natros.

Segons han declarat a l’escuranda les persones afectades, estos fets representarien “un atemptat contra la llibertat d’expressió” i “una mostra de la manca de sensibilitat del govern municipal envers el seriós perill que representa el manteniment d’estes instal·lacions”.

Ens tenen acostumats a pensar que la literatura central és de caire menor i amb voluntat localista, la qual cosa alguns autors han contribuït a palesar. Res més lluny de la realitat, la literatura central ostenta una qualitat i quantitat prou envejables. A més de tindre clàssics que tot i no ser el suficientment valorats per l’academicisme del país tenen prou presència en les plataformes autòctones. Estic parlant clar està, d’Arbó, de Cid i Mulet, de Jesús Moncada i de Bladé. Però no cal oblidar que existeix el perill del tòpic i del “pagesotisme” que hem d’evitar si volem que entenguen –i entenguem- la nostra literatura sense cap tipus de prejudici.

Gràcies a plataformes com La Fira del Llibre Ebrenc, la llibreria Serret, l’editorial Aeditors o el bloc de Jesús M. Tibau entre d’altres, la literatura central està adquirint una presència i valor normal com qualsevol d’arreu del país.

Un debat permanent que tenim en la nostra literatura és el del dialecte. En les publicacions de tot tipus que provenen del centre dels PPCC podem trobar de tot, des de llibres integrament en variant Barcelonina -inclòs el lèxic-, llibres amb variant estrictament Tortosina -un exemple és el sempre original Albert Roig-, alguns escrits “talcomsona” replets de castellanismes legitimats que afortunadament són publicacions molt poc freqüents, i finalment els que personalment considero més adients, els escrits amb les formes valencianes normatives -que són les més aproximades al nostre parlar- i amb el lèxic propi del Tortosí.

Seria molt difícil per a mi fer una llista exhaustiva de tots els autors i llibres de la literatura central per a això existeixen obres de consulta i sobretot els blocs d’Internet. Per això he decidit fer un parell de recomanacions dels autors que personalment més m’han atret, sense menysprear ningú. Com a poesia recomanaria al que potser ja ha esdevingut un clàssic: Gerard Vergés. I un poeta jove –i genial rapsode- que acaba de publicar el seu primer poemari, l’Eduard Carmona de Deltebre. El Llibre dels errors, que així es diu el seu primer llibre i que ha publicat Documenta Balear. Per altra banda en prosa destacaria a Jesús Moncada que en cap moment ha deixat de ser actual. Llibres com Històries de la mà esquerra o Calaveres atònites ho demostren.

En aquesta cultura consumista i global de Zafons, Dan Browns i sensacionalismes similars que pretenen –i ho estan aconseguint- portar-nos al pensament únic, cada cop és més difícil fer sentir el crit d’aquest raconet de país que no cessa mai. Però si llegim ho aconseguirem.

http://raulnajas.blogspot.com

Alguns exemples d’esta (des)coordinació són el tren que surt a les 6:26 de l’Aldea cap a Barcelona, que no té enllaç amb autocar des d’Amposta perquè el primer bus arriba a les 7; el tren que arriba de Barcelona i Tarragona a les 18:35 (un dels més utilitzats pels prop de 500 jóvens estudiants ampostins que viuen fora entre setmana), amb 40 min. d’espera gratuïta; o l’últim tren cap a Barcelona en horari entre setmana, que surt a les 19:50 i “invita” la persona que viatja en autobús des d’Amposta a estar-se 50 min. observant la preciosa arquitectura dels edificis de l’estació i establint valuosos vincles afectius amb el personal de l’estació i altres viatgers.

Segons José Maria Chavarria, representant de la HIFE entrevistat telefònicament, els horaris depenen en bona part de la Generalitat de Catalunya, i el nombre de gent que va d’Amposta a l’Aldea és molt inferior al que va d’Amposta a Tortosa, per la qual cosa han de prioritzar la quadratura d’horaris d’esta última ruta. Respecte el fet que els autobusos no paren a l’estació, sinó que obliguen els viatgers a baixar a la parada situada al mig de la N-235, l’explicació del Sr. Chavarria ha estat que això és degut a la dificultat que tenen els autobusos actuals per maniobrar a l’estació. Fa uns anys, quan el vehicle era un minibus (similar a l’utilitzat en el transport interurbà de Tortosa), sí que s’aturava a l’estació, facilitant considerablement el viatge a persones grans o estudiants amb maletes que avui dia una vegada han baixat del bus han de caminar mig quilòmetre costa amunt fins arribar a l’estació.

Des de l’escuranda invitem als ampostins i ampostines amants dels reptes a intentar fer quadrar els horaris de la HIFE i la RENFE sense perdre els nervis, i aprofitem per agrair a la Generalitat de Catalunya i als empresaris de les dos companyies la seua voluntat de popularitzar l’ús del transport públic a les Terres de l’Ebre.

No s’ha creat ni treball estable i, ni de bon tros, unes condicions dignes de treball. Altrament cal destacar que els immensos cartells que anuncien este Plan-E costen vora els 1.500 euros així com la seua col·locació està pel voltant dels 500 euros. Només cal entrar al web d’este Plan-E per veure clarament el malbarament de diners i la propaganda partidista que es desprén d’esta campanya. Són ja moltes les veus que denuncien que este Plan-E no es tracta d’altra cosa que una campanya de promoció del govern de l’estat, tanmateix, des dels governs municipals.

Fotografia cedida per M. Garrido

Durant la guerra del 36, a Amposta, com a arreu de l’estat, els partidaris del govern republicà van haver de lluitar per les seues vides, defensant la seua ciutat.

Un element clau en esta lluita eren les trinxeres. Caminant pels afores de la ciutat (concretament per darrera del cementeri) encara en podem veure. La seua ubicació fa pensar que la seua finalitat era tenir bona visibilitat i poder controlar la situació en tot moment. Tot i que alguna ja ha estat destruïda, se n’han conservat algunes. Destaca una que es troba al mig d’una placeta amb gronxadors, així com una altra situada a sobre d’un turonet al costat de la carretera de l’eix de l’Ebre.

Esta darrera es troba en perill, ja que en motiu de la futura construcció del complex comercial anomenat “Boulevard Castellania” s’edificarà a la zona, i per tant no podrà ser restaurada ni exposada a la visibilitat de tothom, com a patrimoni cultural de la ciutat.